De Dublin al Pilar
rthur Guiness (1725-1803) a qui suposem estalviador va aprofitar una partida de sivá(1) cremada qui va produir un xarop negre. El tipus de cervesa obtinguda d’aquet accident l’anomenaren stout però l’Arthur li ficà el seu nom i uns 250 anys desprès, casualitats de la vida me’n beneficiava jo d’una mitja pinta d’aquet xarop untós i me’n beneficiava qui el podria dir de la millor companyia qui per aclarir-se la gola preferia la frescor d’una tostaeta que també cervesa es. Aquesta comanda havia succeït a una anterior. Impregnats, humits i qui sap posseïts per algun follet amagat dins de la bromera fórem impel·lits a dissipar les lleugeres boires en els carrerons de la ciutat vella.
Corretgeria amunt o avall segons es mira començarem el ritus iniciàtic que suposa començar a caminar junts pel carrer metàfora del que podria esser caminar junts per la vida. Evocació de records que sempre provoquen els tortuosos camins dels centres de vila, cadascú els seus en un intent de fer-ne a l’altre partícip per amenitzar la marxa. Establí el destí no quedava sinó encertar el camí mes adequat. Adequat es per a un el mes bucòlic; casi sempre per a una dona es el mes directe.
Així petit a petit, deixant constància del meu esperit vagabund i despistat arribàrem al temple de “un entero uno i un pilar” que en la gerga local designa respectivament al plat de clòtxines i pel seu aspecte cilíndric al got o tub de cervesa que en aquet assalt fou blonda i lleugera. Unes patates dels que s’anomenen a la brava mes coents que mexicà algú haja tastat mai foren el pretext necessari per la comanda d’un altre suport o pilar. No vaig esser secundat en esta ocasió, el que m’indicà que la meua set era major que la de ella i que encara que acompanyat hauria de beure a soles.
Com beure sense set es tan patètic com besar uns llavis que no el desitgen fou qüestió d’iniciar prudent retirada. Fer-ho sota el portal de la Valldigna no queda exempt d’una certa elegància, i en veurem de nou en el Carrer de Serrans m’evocà aquella nit també de fugida entre el verd dels llums del taxis a la caça de noctàmbuls, on havia desitjat rescatar-la d’un antre sorollós i en un lloc mes adequat com Sabina recitar-li tot el meu repertori.
Tornant al present d’aquella petita nit, fos per feblesa, fos per educació, fos per una cavallerositat re inventada, com un bon xic em deixí conduir per la seua mà i pel seu cotxe. Acomiadament, utilització del subjuntiu en idea de futur incert amb un “parlem” lapidari.
Tantes coses per dir, tants besos per donar.
(1) Sivá: (arcaisme) ordí, cebada en espanyol.
Joan Perfavor