Apa, el xic de Godella

Apa, el xic de Godella

            Parlar de l’Apa, per a mi, és parlar del meu company d’escola. Una escola encara franquista, i ho dic sense càrrega pejorativa, on el mestre don Tomás, segurament pròxim al règim, sense estridència però, no ens va fer cantar el cara al sol més que dues vegades i això estime jo que per acomplir alguna quota de mínims.

            Allò per a un xic de dotze anys que en feia dos que havia tornat de la diàspora migratòria dels anys seixanta, en concret de Luxemburgo, suposava  una de tantes coses estranyes inherents à la condició de començar a esser espanyol.

 Tornant a l’Apa em resultava també curiós que un xic que tartamudejava , cantara tan bé i sense enganxar-se. ¡Canta el “borriquito como yo” del Peret!, el deia don Tomás quan fèiem un poc de festa. I l’Apa el cantava. Molt bé!

Deixar l’escola i perdre’l de vista va esser tot un. Eren els temps on als catorze anys es podia començar a treballar. Ell no sé el que va fer. Amb el pas del temps em vaig assabentar de petites coses… noticies aïllades. Que si l’Apa participa al grup de folklore Alimara, que si l’Apa ha gravat un disc de cants d’estil amb Josepa Blasco. Poc importa si en aquell temps Josepa fóra mes coneguda en el món de la cançó popular. Per a mi era l’Apa amb una altra persona. Mes tard m’assabentí que aquell disc es va fer sota la direcció de Juan Bau i produït per Paco Muñoz.

Entrem en els anys 2000 i desprès d’un periple vital a la veïna ciutat de Burjassot vaig regressar a Godella. Ja l’havia jo vist treballar com electricista a les ordres d’un cosí meu. Com tants altres músics i artistes de tota mena ha de tindre un treball, un complement per ajudar a omplir l’olla.

En 2001, mentre parlava jo amb el meu cosí, una trucada interrompí la nostra conversa. Era l’Apa que demanava uns dies de permís per anar a cantar a Malta.

En 2011 publica el seu disc mes personal: Cants i cants.

El 7 de juliol al Teatre Capitolio de Godella, l’ajuntament de Godella de mans del seu batlle, en finalitzar un emotiu homenatge de tres hores, li atorgà la medalla d’or de la vila, la més alta distinció que el consistori concedeix als seus veïns més rellevants.

Entre altres participaren a l’acte; el grup de danses el Poblet, alumnes de l’escola de cant d’estil de Godella, el grup Al Tall… Alguns veïns relataren anècdotes, altres algun poema; un xic que  va recitar un poema prou bo, de la seua collita, quedà reduït al no res pel pròleg que va precedir a la seua recitació el qual va conjugar “fill de puta” i “extrema dreta”. Aquest va esser un detall poc elegant, groller, que deixà un regust amarg en la boca però que no aconseguí contaminar la resta de l’acte.

El versador Josemi Sánchez, ombra inseparable de l’homenatjat en les nits d’albades organitzades per l’Apa amb motiu de les festes patronals, estigué present “menjant-li l’orella” als quasi vint participants de l’escola de cant d’estil de Godella. L’acte es va clausurar amb la imposició de la medalla i el cant d’una albada pel propi Apa i sutzurada  per Josemi Sánchez. L’acte va ser presentat per Miquel Gago antic regidor i en gran mesura per la que crec organitzadora: Teresa Segarra que també deixà constància de les seues qualitats vocals. Un discret Paco Muñoz era entre el públic.

Uns mesos abans de l’acte trobí l’Apa dues o tres vegades esmorçant. Un cafenet i a continuar la faena, “estic fent la instal·lació en una obreta em va dir”.

El meu homenatge al company, al músic, al “cantaor”, a l’estudiós de la música popular i a l’electricista. Tots son oficis  necessaris.

Joan Perfavor

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *


*

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>