Els darrers Virreis de Catalunya

            Els darrers Virreis de Catalunya

ELS-DARRERS-VIRREIS-WEB

            Molt sovint, especialment des del desafiament independentista d’una part, prou nombrosa cert, però d’una part dels ciutadans de Catalunya, regió autònoma espanyola, s’escolten, s’escriuen i es lligen frases del tipus:

            És que Espanya… Afegiu tots els complements que vullgau. Casi sempre plens de menyspreu; ofensius, encara que ofès més el que pot que el que vol; inclús diria que de vegades paternalistes, com si volgueren dir: els pobres espanyols, en la seua petitesa, no poden comprendre les nostres mires.

            D’esta mena pretenen establir que la resta d’Espanya, a la qual no volen pertànyer, però pertanyen, fora una entelèquia que no va amb ells. És per afegidura un intent de simplificar i de prendre com a cosa unitària la resta del poble espanyol, d’assenyalar l’enemic, sense pensar que eixa resta del poble espanyol és també: valenciana, murciana, andalusa, extremenya, castellanolleonesa, galega, asturiana, càntabra, basca, navarresa,  aragonesa, de la Rioja, castellanomanxega, madrilenya, canària, de Ceuta, de Melilla i, ho sent molt, mallorquins. També hi ha catalans d’origen.

            Mes ara anem a analitzar els que s’han  quedat confinats de grat o per força o simplement per eixes coses de la vida dins del territori autònom de Catalunya. Mes abans, em permetran una xicoteta anècdota. Quan este escriptor de secà va fer la mili, primer a Vitória, després a Logronyo, durant el període d’instrucció tots el reclutes teníem una matrícula que escomençava, com els cotxes de l’època, amb la inicial de la província de procedència. Així, els que venien de Barcelona començaven per la lletra B. I me’n vaig adonar, innocent que era un als vint anys, que  un altíssim percentatge de reclutes amb matrícula B eren andalusos. Com als Veremadors de Serrat hi ha gent de l’Aragó, d’África i del Sud i de totes les províncies espanyoles.

            Per tant esser català d’una manera excloent no és, sense dubte, una aspiració generosa. Considerar-se català renunciant a la condició d’espanyol a la que sols per la naixença es té dret, pareix, a primera vista, una renúncia empobridora. És clar que aquesta afirmació darrera no deixa de ser una opinió.

            Mes anem al fons de l’article. Aquest procés anomenat el Procés, tan negligentment conduit, d’una mena tan prepotent, amenaçant amb opcions de declaracions unilaterals d’independència, oblidant l’article I de la Constitució Espanyola que en el seu apartat segon estableix  que la sobirania nacional resideix en el Poble Espanyol del qual emanen els poders de l’Estat… Aquest és el principi, sense el qual no es comprèn el nostre  estat democràtic, puix és el principi de tot.

            Puix bé, front esta pèrdua de seny, l’Estat ha tingut que reaccionar per a protegir-se, per a protegir-nos, per a protegir-vos. Potser no de la mena més imaginativa. S’ha exercit el dret contemplat a la Constitució.

            Front això, els catalans considerats independentistes encapçalats pels seus capdills s’han constituït en víctimes, també de manera unilateral, vessant tota mena d’acusacions en contra d’Espanya, eixe Estat Opressor.

            I la pregunta clau que sorgeix és: Eixa comunitat que s’atreveix a blasmar la conducta d’Espanya, perquè no fan al·lusió  als governants espanyols, no; ¡blasmen la conducta d’Espanya!  ¿Ha observat sempre una conducta exemplar? No direm res contra el poble català, perquè els pobles tenen somnis, mes els governants, tot i tenint somnis, deuen per mandat imperatiu fer acomplir la llei i no embarcar als seus administrats en fraus emocionals. Per tant anem a fer una evocació dels seus governants, els darrers Virreis de Catalunya.

 1-JORDI-PUJOL-CARBONCILLO-WEB           1. Jordi Pujol, el Molt Innombrable.

            Realment és l’únic del quintet a merèixer el tractament de Virrei. Va governar el seu “Principat” com un capdill de l’antiguitat clàssica. La seua ombra s’estenia per tot el territori i més enllà. No tenia cap problema en pactar amb l’esquerra o amb la dreta en tal de “possibilitar” la governabilitat del que anomenaven l’Estat Espanyol, ara simplement, Espanya.

            Durant el seu virregnat, tots pensàvem que a Catalunya no hi havia corrupteles grosses del tipus de ficar la mà dins del caixó, si no fos per una petita indiscreció d’En Maragall i el famós 3%.

            Se’l va exonerar del cas Banca Catalana. Desprès d’allò i restablida als tribunals la seua “honorabilitat” el vam sentir dir en les entrevistes que la seua implicació en el projecte de Banca Catalana, va ser realment una mena de fer país. Ara sospitem que aleshores el que ja estava fent era casa.

            Els espanyols, per tradició, hem tingut tendència a perdonar en lleugeresa els robatoris dels polítics si les coses funcionen més o menys bé. Ara, que les coses funcionen més o menys mal, hem despertat d’aquella letargia complaent.

            Aquest escriptor no té coneixements financers, però pot ser algú puga avaluar si amb tota la fortuna aconseguida irregularment pel Molt, ¿hauria prou per a pagar, ara que les pensions són notícia, les pensions d’un any de tots els pensionistes catalans?

            Quan estem davant d’un gran estadista, no negarem que ell en fou, ens queda el dubte de ¿si el fet de distraure fons del ciutadans, anul·la la tasca feta en un govern que fou pròsper?

            Prou sovint, per tot arreu, des de fora i des de dins de Catalunya, sorgeix la qüestió de ¿com és possible que havent-se demostrat tal nombre de corruptes dins de les files del PP, la gent continua votant-los. Ací tenim un exemple comparable: malgrat Pujol, pare del nacionalisme català; virrei de Catalunya…, la gent continua votant nacionalista. I ara, més radical encara; nacionalista separatista. Cadascú és presoner de les seues contradiccions.

2-PASQUAL-MARAGALL-FOTOCOPIA-WEB            2. Pasqual Maragall. L’home que botava al balcó.

            Pasqual Maragall, nét de Joan Maragall, aquell poeta sensible que ficava pomes al calaix on la seua amiga literària guardava la roba de festa, fou un gran batlle de Barcelona. Entre 1982 i 1997. La seua gesta més evocada fou aconseguir els Jocs Olímpics per a Barcelona i per a Espanya. Fou l’escenificació de l’alegria més sentida que mai s’ha vist a un polític. Després de deixar la batllia el van rescatar de Roma per a rompre el virreinat del Molt. I el va aconseguir. Estigué a la Presidència de la Generalitat de Catalunya durant tres anys.

            Però el més important ja l’havia fet a l’alcaldia. Creguem que fou un home honest, amb frases inspirades com quan l’hi va respondre a Artur Mas, hereu de Pujol quan hi hagué la catàstrofe al metro del Carmel: Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%. (Referència a les comissions que “presumptament” cobrava CIU per la concessió del metro).

           4-JOSE-MONTILLA-FOTOCOPIA-WEB 3. José Montilla. L’home Tranquil.

            Havíem pensat  anomenar-ho El Breu, mes consultada l’hemeroteca ens hem assabentat que va estar al càrrec de 2006 a 2010. No podem dir res d’ell ni de bo ni de dolent, només significar que ens va produir una certa simpatia que fos el primer president xarnego. Pareixia un bon presagi, mes…

   4. Artur Mas. Pren la Bandera i corre.

ARTUR-MAS-FOTOCOPIA-WEB

         D’en Artur, no podem dir molt. És un noi elegant, educat, coquetó. No et quedaries tranquil si un dia el trobes parlant a soles amb ta dona. Es va trobar amb la bandera de l’independentisme en la mà i no pogué més que córrer amb ella. Eixa “fatalitat” no l’hi exonera de la gravetat del fet d’iniciar un Procés fraudulent.

       

             

  5. Carles Puigdemont. El Fugitiu.5-PUIGDEMONT-WEB

            Aquet curiós personatge, exalcalde de Girona de 2011 a 2016, fou introduït pel llavors president en funcions Artur Mas i el van investir President de la Generalitat de Catalunya. Suggerim Als mitjans de comunicació que quan anomenen la Generalitat, si fan referència a la de Catalunya, afegeixen efectivament aquet “cognom”, perquè hi una altra Generalitat; la de València.

            Tornant al expresident Puigdemont, aquest si, podríem dir-li El Breu, cessat a finals del 2017 per la digam-ne “Presumpta declaració Unilateral d’Independència”, és un fugitiu de la justícia acusat de rebel·lió i de malversació. A l’hora de publicar aquest article sabem que ha sigut apressat per la policia alemanya en territori alemany.

            No es pot negar que és un home preparat, periodista de formació, i especialitzat en tecnologies de la informació i en xarxes socials que domina magistralment. A més a més, parla fluid pareix ésser: espanyol, català, anglès, francès i romanès. Aquesta habilitat lingüística l’ha permès malmetre contra Espanya, a tot aquell que l’haja volgut escoltar en diferents llengües i en diferents furs.

            Ha fugit, sota pretext vergonyós de “lluitar a l’exili” abandonant els seus còmplices que sí han tingut de respondre de la seua complicitat. A la mena d’un Ruiz Mateos catalanista escenifica per tot arreu el seu victimisme. Perseguit per un Estat Opressor: Espanya. S’arroga el dret que no li pertany de parlar en nom de tots els catalans. Té molts seguidors, no el neguem, el que passa és que fora dels seus corifeus i dels curiosos amfitrions, els flamencs, ningú el pren seriosament.

            Però aquests estirabots, serien per a riure si no tinguessin aparellada la gravetat que tenen. És clar que ell no és l’independentisme, mes és el seu abanderat màxim. Els que recolzen el Procés fraudulent no volgueren adonar-se de la gran manifestació cívica sota el lema: Recuperem el Seny. Esta actitud ha provocat conseqüències gravíssimes, pot ser irreversibles com: fugida d’empreses de a muntó, empobriment, pèrdua de faena i una gran regressió de la llengua.

            En efecte, la llengua catalana i per contagi la llengua valenciana han sofert una regressió importat.

            Conclusions.

            Els pobles tenen somnis. I tenen el dret de lluitar per ells. Els governants han de ser sensibles i fer el possible per aconseguir-ho. Dins de la llei. I si la llei ho impedeix, mes contempla protocols per  a canviar-la, és ahí on es medeix la imaginació dels governants. No és vendre fum! No és aprofundir en la il·legalitat, desobeint el seu mandat. Desobeir la Constitució i el seu Estatut d’Autonomia. No és emparant-se en una majoria  ximple, segrestar la voluntat del Parlament. No!

            A més, el somni independentista no és el del Poble de Catalunya. És el d’una part, prou nombrosa cert, però insuficient. Una segregació no es pot plantejar des de una relació quasi paritària: 49% Sí, 51% No. En tot cas hauria d’ésser un clamor, referendat al menys per tres quarts de la població.

            Des del Independentisme  s’ha acusat al govern Rajoy de no ser sensible a la voluntat de Independència de una part dels catalans i assimilats. Cert. Mes des del Independentisme no s’ha sabut ni volgut explicar a la resta dels espanyols, necessària per aprovar les seues vel·leïtats independentistes. Aleshores els pobles que han perdut els somnis, com pot ser l’espanyol, reaccionen i es defenen contra el secessionisme i la prepotència; volem dir la prepotència de voler fer-ho unilateralment.

            Els assajos de promoció de la llengua, ara mateix, han provocat l’efecte contrari. A la Comunitat Valenciana, antic Regne, on a banda dels pro catalanistes, els valencians practicants i convençuts, cadascú parla; els primers segons els filòlegs partidaris de la llengua única i les seues variants; els altres, segons una tradició secular i local; la resta, no practicants, per oposició a l’entelèquia dels Països Catalans, la rebutgen. Sempre havien aplaudit el valencià per oposició al català. Ara la veuen com cosa hostil i la resta dels espanyols, evidentment hi ha de tot, els menys tolerants troben els arguments per a rebutjar-la. I allò és cosa lamentable; les llengües són vehicles de comunicació i de cultura, no ofenen per si mateixa i no tenen la culpa de rés.

            Han aconseguit que molts reivindiquen curiosament, com a la comunitat flamenca, amfitriona d’en Puigdemont, el no coneixement d’una llengua quan la reivindicació hauria de esser sempre en positiu: el coneixement, mai la ignorància. Aquest ha sigut també un dels efectes col·laterals aconseguit.

            Enhorabona Separatistes!

            Joan Perfavor

 

           

 

CARTA OBERTA A LA SOCIETAT CONSUM. LEITE GORDO

            CARTA OBERTA A LA SOCIETAT CONSUM. LEITE GORDO

           FORMATGE-D'UNTAR

      Senyor Director, Òrgans de Direcció, Administració i Control, senyores i senyors cooperativistes:   .

      He llegit que han disposat eliminar el valencià, també el català, de l’etiquetatge de les seues marques blanques, renunciant amb aquet fet, per si quedava algun dubte a la valencianía de l’empresa. Mes no es aquet el subjecte que vull tractar. És el de la llengua.

      Com a empresa estan en el seu dret, com a cooperativa, no ho sé. Deduix que també. Però, és necessari?

      Continue llegint i lleig, que el fan amb la intenció d’una millor llegibilitat. És clar que si no més figura en una llengua, les lletres poden ser majors i per tant, més assequible la lectura. Ho admet.

      Lleig també que estan presents a Murcia, Castilla-La Mancha, Andalusia i  a l’Aragó. Pot ser en aquells indrets no tinguen molt interès en conèixer com es diu la dacsa en valencià. Pot ser. Però torne a preguntar: és necessari?

      Senyores i senyors directius, l’etiquetatge va mes enllà, encara que també, de la qüestió emocional del natiu a poder llegir la composició del que menja i del que beu en la llengua dels seus avant-passats, que continua, en molts casos essent la seua pròpia.

      No el creuran, mes hi ha gent que tot en prenent el desdejuni, en lloc de mirar la tele, per fortuna,  per avorriment o per vertader interès, peguen, encara que siga una ullada i dos si son petites al paper ple de colors que abraça l’ampolla de llet o a la impressió de l’embalatge dels bescuits.

   DACSA-DOLÇA   Si és valencià-parlant pot contrastar alguns dubtes. Si no ho és pot crear interès per la llengua, per mil raons, per eixample, perquè el nostre curiós lector d’etiquetes es troba amb el mot julivert. És bonic aquet nom ¿Que voldrà dir? Ah, “es perejil”. Curiosa llengua el valencià… Pot ser que hagem captivat un simpatitzant de la nostra llengua.

     L’etiqueta es converteix així en vehicle, no diré de cultura amb majúscules, però si de difusió de la llengua.

     I ara ve l’enigma “Leite Gordo” aquet escriptor d’estar per casa, començà estudiar portuguès per causa de les etiquetes que arribaven bilingues: castellà-portuguès. Leite Gordo vol dir llet completa. I el va trobar simpàtic.

     Aquesta carta termina com va començar:  Senyor Director, Òrgans de Direcció, Administració i Control, senyores i senyors cooperativistes, es necessari?

              Joan Perfavor

            Un valencià de Teruel (*)

             (*) Ho sent molt, però no puc escriure Terol.

             P.D. Després de tindre conclosa esta carta, rep dos articles de marca blanca de Consum. Contra les meues expectatives, més ambicioses,  no més el nom del producte esta subtitulat  al valencià. ¡La composició no! Per tant en mes molt motiu: Senyor Director, Òrgans de Direcció, Administració i Control, senyores i senyors cooperativistes, es necessari?

 

 

Nord i Sud

Nord i Sud

 Ets clar que accepte la divisió dialectal de la llengua en dos blocs diferenciats, l’occidental i l’oriental. Aquesta divisió l’han feta erudits de la llengua, i cal acceptar els seus dictats.

Però permeteu-me, per a mi la llengua es amés una qüestió de sentiments o de Sentiment.

Dos viatgers sensibles comencen un viatge. Els dos desde el mateix punt en una zona indeterminada entre Castelló i Tarragona. L’un va cap a França i l’altre cap a Andalusia.

El primer mentre més se’n acosta  als Pirineus compara el fet lingüístic amb un edifici gran de bona cimentació sòlida estructura, acceptable manteniment  y bona teulada que el preserva de les borrasques, fortes pluges i canvis d’estacions.

El segó mentre més se’n acosta a Andalusia se li ve a l’esperit comparar el fet lingüístic també amb un edifici, que fou bo, on només la façana ha tingut manteniment  però que la coberta fa aigües, en conseqüència la estructura seriosament  danyada i on només algunes cambres son habitables; no es el cas de la cuina.

Conscients els que som conscients del abandó que ha sofert la llengua en la zona que anomenarem sud, tenim però la sensació com un poc d’inferioritat front als veïns del nord.

Es per això que un es queda sorprès quan rep una nota d’un company del nord qui manté pàgina web en català en els següents termes:

Gràcies pel teu interès mostrat pel treball que exerceixo i que comparteixo amb tu, hem gratifica que hi hagin companys de professió que s’interessin pel que fan d’altres professionals del sector.

Em guardo el teu contacte per a possibles col·laboracions.

Sobre el Web, dir-te que l’he realitzada jo i que la vaig actualitzant ha estones, el pressupost no dóna per més….

ESCRIBINTLa meua intenció inicial era concloure que  hauríem de llevar-nos aquet estigma de inferioritat a la vista de la redacció del missatge presentat. Però rellegint-ho arribo a la conclusió  que les faltes senyalades no son faltes del català. Segurament en castellà farà les mateixes faltes.

Es tracta de faltes de la L.O.G.S.E ?

Joan Perfavor