Els darrers Virreis de Catalunya
Molt sovint, especialment des del desafiament independentista d’una part, prou nombrosa cert, però d’una part dels ciutadans de Catalunya, regió autònoma espanyola, s’escolten, s’escriuen i es lligen frases del tipus:
És que Espanya… Afegiu tots els complements que vullgau. Casi sempre plens de menyspreu; ofensius, encara que ofès més el que pot que el que vol; inclús diria que de vegades paternalistes, com si volgueren dir: els pobres espanyols, en la seua petitesa, no poden comprendre les nostres mires.
D’esta mena pretenen establir que la resta d’Espanya, a la qual no volen pertànyer, però pertanyen, fora una entelèquia que no va amb ells. És per afegidura un intent de simplificar i de prendre com a cosa unitària la resta del poble espanyol, d’assenyalar l’enemic, sense pensar que eixa resta del poble espanyol és també: valenciana, murciana, andalusa, extremenya, castellanolleonesa, galega, asturiana, càntabra, basca, navarresa, aragonesa, de la Rioja, castellanomanxega, madrilenya, canària, de Ceuta, de Melilla i, ho sent molt, mallorquins. També hi ha catalans d’origen.
Mes ara anem a analitzar els que s’han quedat confinats de grat o per força o simplement per eixes coses de la vida dins del territori autònom de Catalunya. Mes abans, em permetran una xicoteta anècdota. Quan este escriptor de secà va fer la mili, primer a Vitória, després a Logronyo, durant el període d’instrucció tots el reclutes teníem una matrícula que escomençava, com els cotxes de l’època, amb la inicial de la província de procedència. Així, els que venien de Barcelona començaven per la lletra B. I me’n vaig adonar, innocent que era un als vint anys, que un altíssim percentatge de reclutes amb matrícula B eren andalusos. Com als Veremadors de Serrat hi ha gent de l’Aragó, d’África i del Sud i de totes les províncies espanyoles.
Per tant esser català d’una manera excloent no és, sense dubte, una aspiració generosa. Considerar-se català renunciant a la condició d’espanyol a la que sols per la naixença es té dret, pareix, a primera vista, una renúncia empobridora. És clar que aquesta afirmació darrera no deixa de ser una opinió.
Mes anem al fons de l’article. Aquest procés anomenat el Procés, tan negligentment conduit, d’una mena tan prepotent, amenaçant amb opcions de declaracions unilaterals d’independència, oblidant l’article I de la Constitució Espanyola que en el seu apartat segon estableix que la sobirania nacional resideix en el Poble Espanyol del qual emanen els poders de l’Estat… Aquest és el principi, sense el qual no es comprèn el nostre estat democràtic, puix és el principi de tot.
Puix bé, front esta pèrdua de seny, l’Estat ha tingut que reaccionar per a protegir-se, per a protegir-nos, per a protegir-vos. Potser no de la mena més imaginativa. S’ha exercit el dret contemplat a la Constitució.
Front això, els catalans considerats independentistes encapçalats pels seus capdills s’han constituït en víctimes, també de manera unilateral, vessant tota mena d’acusacions en contra d’Espanya, eixe Estat Opressor.
I la pregunta clau que sorgeix és: Eixa comunitat que s’atreveix a blasmar la conducta d’Espanya, perquè no fan al·lusió als governants espanyols, no; ¡blasmen la conducta d’Espanya! ¿Ha observat sempre una conducta exemplar? No direm res contra el poble català, perquè els pobles tenen somnis, mes els governants, tot i tenint somnis, deuen per mandat imperatiu fer acomplir la llei i no embarcar als seus administrats en fraus emocionals. Per tant anem a fer una evocació dels seus governants, els darrers Virreis de Catalunya.
1. Jordi Pujol, el Molt Innombrable.
Realment és l’únic del quintet a merèixer el tractament de Virrei. Va governar el seu “Principat” com un capdill de l’antiguitat clàssica. La seua ombra s’estenia per tot el territori i més enllà. No tenia cap problema en pactar amb l’esquerra o amb la dreta en tal de “possibilitar” la governabilitat del que anomenaven l’Estat Espanyol, ara simplement, Espanya.
Durant el seu virregnat, tots pensàvem que a Catalunya no hi havia corrupteles grosses del tipus de ficar la mà dins del caixó, si no fos per una petita indiscreció d’En Maragall i el famós 3%.
Se’l va exonerar del cas Banca Catalana. Desprès d’allò i restablida als tribunals la seua “honorabilitat” el vam sentir dir en les entrevistes que la seua implicació en el projecte de Banca Catalana, va ser realment una mena de fer país. Ara sospitem que aleshores el que ja estava fent era casa.
Els espanyols, per tradició, hem tingut tendència a perdonar en lleugeresa els robatoris dels polítics si les coses funcionen més o menys bé. Ara, que les coses funcionen més o menys mal, hem despertat d’aquella letargia complaent.
Aquest escriptor no té coneixements financers, però pot ser algú puga avaluar si amb tota la fortuna aconseguida irregularment pel Molt, ¿hauria prou per a pagar, ara que les pensions són notícia, les pensions d’un any de tots els pensionistes catalans?
Quan estem davant d’un gran estadista, no negarem que ell en fou, ens queda el dubte de ¿si el fet de distraure fons del ciutadans, anul·la la tasca feta en un govern que fou pròsper?
Prou sovint, per tot arreu, des de fora i des de dins de Catalunya, sorgeix la qüestió de ¿com és possible que havent-se demostrat tal nombre de corruptes dins de les files del PP, la gent continua votant-los. Ací tenim un exemple comparable: malgrat Pujol, pare del nacionalisme català; virrei de Catalunya…, la gent continua votant nacionalista. I ara, més radical encara; nacionalista separatista. Cadascú és presoner de les seues contradiccions.
2. Pasqual Maragall. L’home que botava al balcó.
Pasqual Maragall, nét de Joan Maragall, aquell poeta sensible que ficava pomes al calaix on la seua amiga literària guardava la roba de festa, fou un gran batlle de Barcelona. Entre 1982 i 1997. La seua gesta més evocada fou aconseguir els Jocs Olímpics per a Barcelona i per a Espanya. Fou l’escenificació de l’alegria més sentida que mai s’ha vist a un polític. Després de deixar la batllia el van rescatar de Roma per a rompre el virreinat del Molt. I el va aconseguir. Estigué a la Presidència de la Generalitat de Catalunya durant tres anys.
Però el més important ja l’havia fet a l’alcaldia. Creguem que fou un home honest, amb frases inspirades com quan l’hi va respondre a Artur Mas, hereu de Pujol quan hi hagué la catàstrofe al metro del Carmel: Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%. (Referència a les comissions que “presumptament” cobrava CIU per la concessió del metro).
3. José Montilla. L’home Tranquil.
Havíem pensat anomenar-ho El Breu, mes consultada l’hemeroteca ens hem assabentat que va estar al càrrec de 2006 a 2010. No podem dir res d’ell ni de bo ni de dolent, només significar que ens va produir una certa simpatia que fos el primer president xarnego. Pareixia un bon presagi, mes…
4. Artur Mas. Pren la Bandera i corre.
D’en Artur, no podem dir molt. És un noi elegant, educat, coquetó. No et quedaries tranquil si un dia el trobes parlant a soles amb ta dona. Es va trobar amb la bandera de l’independentisme en la mà i no pogué més que córrer amb ella. Eixa “fatalitat” no l’hi exonera de la gravetat del fet d’iniciar un Procés fraudulent.
5. Carles Puigdemont. El Fugitiu.
Aquet curiós personatge, exalcalde de Girona de 2011 a 2016, fou introduït pel llavors president en funcions Artur Mas i el van investir President de la Generalitat de Catalunya. Suggerim Als mitjans de comunicació que quan anomenen la Generalitat, si fan referència a la de Catalunya, afegeixen efectivament aquet “cognom”, perquè hi una altra Generalitat; la de València.
Tornant al expresident Puigdemont, aquest si, podríem dir-li El Breu, cessat a finals del 2017 per la digam-ne “Presumpta declaració Unilateral d’Independència”, és un fugitiu de la justícia acusat de rebel·lió i de malversació. A l’hora de publicar aquest article sabem que ha sigut apressat per la policia alemanya en territori alemany.
No es pot negar que és un home preparat, periodista de formació, i especialitzat en tecnologies de la informació i en xarxes socials que domina magistralment. A més a més, parla fluid pareix ésser: espanyol, català, anglès, francès i romanès. Aquesta habilitat lingüística l’ha permès malmetre contra Espanya, a tot aquell que l’haja volgut escoltar en diferents llengües i en diferents furs.
Ha fugit, sota pretext vergonyós de “lluitar a l’exili” abandonant els seus còmplices que sí han tingut de respondre de la seua complicitat. A la mena d’un Ruiz Mateos catalanista escenifica per tot arreu el seu victimisme. Perseguit per un Estat Opressor: Espanya. S’arroga el dret que no li pertany de parlar en nom de tots els catalans. Té molts seguidors, no el neguem, el que passa és que fora dels seus corifeus i dels curiosos amfitrions, els flamencs, ningú el pren seriosament.
Però aquests estirabots, serien per a riure si no tinguessin aparellada la gravetat que tenen. És clar que ell no és l’independentisme, mes és el seu abanderat màxim. Els que recolzen el Procés fraudulent no volgueren adonar-se de la gran manifestació cívica sota el lema: Recuperem el Seny. Esta actitud ha provocat conseqüències gravíssimes, pot ser irreversibles com: fugida d’empreses de a muntó, empobriment, pèrdua de faena i una gran regressió de la llengua.
En efecte, la llengua catalana i per contagi la llengua valenciana han sofert una regressió importat.
Conclusions.
Els pobles tenen somnis. I tenen el dret de lluitar per ells. Els governants han de ser sensibles i fer el possible per aconseguir-ho. Dins de la llei. I si la llei ho impedeix, mes contempla protocols per a canviar-la, és ahí on es medeix la imaginació dels governants. No és vendre fum! No és aprofundir en la il·legalitat, desobeint el seu mandat. Desobeir la Constitució i el seu Estatut d’Autonomia. No és emparant-se en una majoria ximple, segrestar la voluntat del Parlament. No!
A més, el somni independentista no és el del Poble de Catalunya. És el d’una part, prou nombrosa cert, però insuficient. Una segregació no es pot plantejar des de una relació quasi paritària: 49% Sí, 51% No. En tot cas hauria d’ésser un clamor, referendat al menys per tres quarts de la població.
Des del Independentisme s’ha acusat al govern Rajoy de no ser sensible a la voluntat de Independència de una part dels catalans i assimilats. Cert. Mes des del Independentisme no s’ha sabut ni volgut explicar a la resta dels espanyols, necessària per aprovar les seues vel·leïtats independentistes. Aleshores els pobles que han perdut els somnis, com pot ser l’espanyol, reaccionen i es defenen contra el secessionisme i la prepotència; volem dir la prepotència de voler fer-ho unilateralment.
Els assajos de promoció de la llengua, ara mateix, han provocat l’efecte contrari. A la Comunitat Valenciana, antic Regne, on a banda dels pro catalanistes, els valencians practicants i convençuts, cadascú parla; els primers segons els filòlegs partidaris de la llengua única i les seues variants; els altres, segons una tradició secular i local; la resta, no practicants, per oposició a l’entelèquia dels Països Catalans, la rebutgen. Sempre havien aplaudit el valencià per oposició al català. Ara la veuen com cosa hostil i la resta dels espanyols, evidentment hi ha de tot, els menys tolerants troben els arguments per a rebutjar-la. I allò és cosa lamentable; les llengües són vehicles de comunicació i de cultura, no ofenen per si mateixa i no tenen la culpa de rés.
Han aconseguit que molts reivindiquen curiosament, com a la comunitat flamenca, amfitriona d’en Puigdemont, el no coneixement d’una llengua quan la reivindicació hauria de esser sempre en positiu: el coneixement, mai la ignorància. Aquest ha sigut també un dels efectes col·laterals aconseguit.
Enhorabona Separatistes!
Joan Perfavor
Leí hace unos días, no recuerdo dónde y lo lamento, pues me gusta citar correctamente, pero vaya por delante lo que recuerdo. En Italia, cuando la situación por coronavirus era similar a la nuestra de ahora, una noche, un hombre, saltándose el confinamiento salió a la calle. Fue sorprendido. Salí con la esperanza de encontrar una mujer —dijo avergonzado.
